La platja, la vida!

La vida, com en la platja,
ara ve i ara se’n va,
és un vaivé, com l’onatge
que el tens, no el pots agafar.

Oportunitats que arriben
i aquelles que ja han marxat
totes elles intervenen
quan repesques el passat.

Dibuixa una cara a la sorra
de qui tu has estimat,
ve una onada i te l’esborra,
però,  l’instant és sagrat.
L’estimaves i, s’ha acabat,
l’atzar, com una tisora
de la ment te l’ha arrancat.

Passa tot en un moment;
ric, ple i que mai prou dura...
ve una altre onada, rebent
i sense ser la més pura
te la treu del pensament.

I crides desesperat,
i crides tot impotent,
per retornar aquell passat,
com a mínim a la ment.

Que et queda de les onades?
i que et fa falta a la vida?
un record, una mirada,
o un sentiment que s’enfila
i et retorna aquella imatge
i els moments que vas passar,
i l’olor d’aquella platja,
i el pal que vas agafar
per fer tot aquell muntatge
que mai podràs oblidar.

Formes de perpetuar...
a la sorra un traç senzill
a la ment un desig clar,
és com si prens un cordill
i al vell mig hi fas un nus
per poder-ho recordar

Si pensem tal com anava,
si pensem  tal com ens va,
veiem l’ona que marxava
i intuïm que tornarà.

Tots tenim una estimada
que a algun lloc vam dibuixar
més d’un cop l’hem recordada
a l’arena, allà a la mar

Si la vida es pogués fer
amb records idealitzats
que bonic podria ser
recordar moments passats.
Més no són flors i violes

el que ens toca remenar,
sort que no estem sols, o soles
i així ens podem combinar
aquells que fan cabrioles
amb seriosos, per pensar.

Deixa els pensaments que surtin,
relaxa’t per un moment.
Deixa que els peus se’t remullin
amb ones de sentiment.

Cap amunt s’enfilaran,
com una onada que avança,
fins el cap arribaran
enduent-se l’amargor.
Les onades fan la dansa,
sí... és la dansa de l’amor.

Josep Maria Sarró i Planas

Manresa, a vint-i-sis d’abril del 2012