Calaix de sastre

D’un munt de carnets que tinc apilonats,

les fotografies amb nostàlgia miro.
Targes censals i agendes d’anys caducats
plenes de mil anècdotes, que mai tiro.
 

Piles recarregables, "bolis" i agulles,

un tub d'"imedio" i gomes per esborrar,
una pinta, un tinter, unes quantes fulles;
tres pastilles, que no goso ni tocar.

Un lot, preparat per quan se’n va la llum,

fundes d’ulleres i el llibre de família.
Tres rotlles de "cel·lo", que en faig molt consum
i un full rebregat amb el nom de Cecília.

Clips, pinces i una  capseta de xinxetes;

regla mètrica, una capsa de “mistos”.
Totes les adreces d’amics en targetes
i aquells setanta clauers que tinc molt vistos.

Una lupa per allò que costa veure.
Per netejar ulleres tinc un drapet,
les alicates per si un clau has de treure
i un penjador autoadhesiu, de paret.

Si alleugereixo panys: pot de silicona,

si he de cargolar: un petit tornavís;
bona olor?: drap amb fragància de la bona.
Si vols escriure: de llapis cinc o sis.

On s’ha vist, que aquí hi càpiga tanta cosa,

com  pot ser que estigui tant desordenat,
pot ser d’altre manera faria nosa;
qui sap si és millor tenir-ho aquí tancat.

Ves per on!, que el ser ordenat ens indica

que si tens un racó així no és ser sapastre,
el que no saps on posar, ni gens ni mica,
foto aquí, que li direm calaix de sastre!.

!er Premi Poesia UPC  Gent Gran  2012

La Primavera

Quin esclat i quin brogit

hi ha abelles, flors i un munt d’olors que jo noto!
hi ha més dia, i ha menys  nit,
veieu, la típica foto!,
primavera... tu que ens dónes tant neguit.
  .
L’aigua, de muntanyes baixa
fent saltironets entre els còdols del riu,
és simfonia que encaixa
amb ocells fent la piu-piu,
muntatge altiu que moltes tensions rebaixa.
  
Enlaire busques el cel
i encetes el que havies planificat
ara ja no et ve d’un pel,
és temps d’estar inspirat:
pinta, juga, escriu, balla i salta amb anhel.

La platja, la vida!

La vida, com en la platja,
ara ve i ara se’n va,
és un vaivé, com l’onatge
que el tens, no el pots agafar.

Oportunitats que arriben
i aquelles que ja han marxat
totes elles intervenen
quan repesques el passat.

Dibuixa una cara a la sorra
de qui tu has estimat,
ve una onada i te l’esborra,
però,  l’instant és sagrat.
L’estimaves i, s’ha acabat,
l’atzar, com una tisora
de la ment te l’ha arrancat.

Passa tot en un moment;
ric, ple i que mai prou dura...
ve una altre onada, rebent
i sense ser la més pura
te la treu del pensament.

I crides desesperat,
i crides tot impotent,
per retornar aquell passat,
com a mínim a la ment.

Que et queda de les onades?
i que et fa falta a la vida?
un record, una mirada,
o un sentiment que s’enfila
i et retorna aquella imatge
i els moments que vas passar,
i l’olor d’aquella platja,
i el pal que vas agafar
per fer tot aquell muntatge
que mai podràs oblidar.

Formes de perpetuar...
a la sorra un traç senzill
a la ment un desig clar,
és com si prens un cordill
i al vell mig hi fas un nus
per poder-ho recordar

Si pensem tal com anava,
si pensem  tal com ens va,
veiem l’ona que marxava
i intuïm que tornarà.

Tots tenim una estimada
que a algun lloc vam dibuixar
més d’un cop l’hem recordada
a l’arena, allà a la mar

Si la vida es pogués fer
amb records idealitzats
que bonic podria ser
recordar moments passats.
Més no són flors i violes

el que ens toca remenar,
sort que no estem sols, o soles
i així ens podem combinar
aquells que fan cabrioles
amb seriosos, per pensar.

Deixa els pensaments que surtin,
relaxa’t per un moment.
Deixa que els peus se’t remullin
amb ones de sentiment.

Cap amunt s’enfilaran,
com una onada que avança,
fins el cap arribaran
enduent-se l’amargor.
Les onades fan la dansa,
sí... és la dansa de l’amor.

Josep Maria Sarró i Planas

Manresa, a vint-i-sis d’abril del 2012